Emili Moscardó Sabater (arqueòleg i gestor cultural)
El darrer 16 de febrer es presentava al CdT l’Alqueria del Duc la nova denominació del Porrat de Sant Macià 2012. L’objectiu d’aquest any era, segons paraules reflectides en la premsa, “vincular el conocimiento del pasado al entendimiento del presente”. La idea era bona però els mètodes i les eines equivocades, des de la meua perspectiva de professional de l’arqueologia i de la gestió cultural.
El municipi de Ròtova gaudeix d’un element que pocs pobles de la Safor tenen: posseir un jaciment arqueològic en propietat, dins de terreny municipal, tanmateix com ocorre amb l’alqueria islàmica dels segles XI-XIII al poble de Xeresa.
Açò fa que es puga utilitzar i dinamitzar culturalment i turísticament tot un espai amb estructures antigues que a causa dels clàssics factors, com suposa la propietat privada o la gran despesa que costa comprar-lo, farien inviable la posada en marxa del projecte. Per ser un espai públic, el consistori pot gaudir de subvencions públiques per poder continuar les excavacions arqueològiques per recuperar elements i informació del passat, així com també promoure la seua restauració per a una posterior museïtzació.
Amb independència de la realització del Porrat, una bona manera de promoure la visita i despesa en els comerços i negocis de Ròtova és la continuació dels treballs d’excavació de la vil·la, així com la consolidació-restauració i posada en valor del jaciment per a fer visites guiades al mateix.
Exemples molt propers, com el del castell-palau de Forna (entre Oliva i Pego), són ben indicatius de l’èxit d’aquestes empreses, amb l’obertura tots els diumenges al públic i amb el primer diumenge de mes amb servici de visita guiada per part d’un tècnic format en la matèria arqueològica, així com en la didàctica o explicació del passat.
En el cas de Ròtova ens podríem imaginar el següent recorregut: s’explicaria la funcionalitat de les diverses dependències de la part residencial de la vil·la romana o granja de La Sort, així com del conjunt d’estances que formaven les termes o banys d’aigua calenta i gelada dels que gaudia el propietari com a senyal de poder econòmic i social. Al mateix temps, la facilitació d’exemples dels antics elements domèstics que s’empraven al lloc, amb l’ajuda de làmines o fotografies, proporcionarien al visitant una visió adequada del funcionament i vida diària dels habitants del lloc ara fa dos mil·lennis.
Un altre aspecte més important encara és el reconeixement social dels tècnics arqueòlegs que han treballat en el jaciment i que han estudiat les seues restes exhumades. Per a promoure el patrimoni cultural d’una manera adequada i encertada, les autoritats públiques cal que fugen d’empreses de firaires que es boten els drets de propietat intel·lectual, aprofitant recursos, en forma de dibuixos així com del clàssic “còpia i pega” de textos, creats per professionals de l’arqueologia, sense tindre ni el mirament de citar-los adequadament en reconeixement de moltes hores de feina d’investigació. La realitat, però, és així, una cultura popular o de carrer que pensa que els historiadors i els arqueòlegs investiguem per amor a l’art. Sí, així és, ho fem per gust, però tenim també uns drets, un drets que si segueixen sent atacats provocarà la paralització de l’avanç en el coneixement d’un passat apassionant.
Per concloure, i ja que parlem de l’època Romana, en el període en que va prosperar la vil·la de La Sort, en alguns epitafis que solien tenir les làpides de les tombes es gravava en llatí la següent frase: sit tibi terra levis, que ve a significar “que la terra et siga lleu”, en al·lusió al pes de la terra que cobria les tombes, desitjant que aquesta terra no fora una càrrega en el descans etern. Li serà lleu a la vil·la de La Sort? De la col·laboració i enteniment de polítics i tècnics depén. Per saber més sobre la història i l’arqueologia romana de la Safor podeu consultar al següent enllaç web.
Col·lectiu Vall de Vernissa 