El passat dissabte 12 de novembre va tenir lloc a Llocnou de Sant Jeroni una reunió per preparar l’assemblea propera i establir les prioritats que ha d’atendre l’associació. A la reunió, on es va fer balanç de les activitats dutes a terme els darrers anys, hi va tenir lloc una bona dosi d’autocrítica, necessària per tornar a reprendre el ritme o, en darrera instància, establir quin han de ser els nous reptes en un futur immediat.

El proper 3 de desembre tindrà lloc una assemblea oberta a tots els socis del Col·lectiu.

En començar a escriure aquestes ratlles, el dia desperta amb núvols matiners que embolcallen la Serra Grossa, amarant amb una delicada carícia de suau cotó-en-pèl i dolç bes de rosada, la nafrada pell de les muntanyes vernissenques, assolades pel terrible incendi patit aquest darrer cap de setmana. Als habitants de les terres de Vernissa, encara se’ns fa difícil mirar per la finestra per primer cop al dematí, eixir al carrer i alçar el cap a diari, havent de contemplar el negre i trist espectacle de dessolació posterior a la desigual batalla, o haver d’alenar notant al nas el pesat rastre de cremat que continua perdurant i envaint l’ambient. No sense sentir el cor en un puny i com se’ns fa un nuc a la gola…massa difícil d’empassar tanta congoixa. I tanta angoixa patida, mesclada de ràbia i indignació, com es podia palpar entre els abatuts habitants de la Vall, especialment d’Almiserà i Ròtova, contemplant impotents el ferotge espectacle lamentable de les flames devorant-ho tot al seu pas sense cap control, en les llargues hores del dia i la matinada de dissabte i diumenge. No hi havia consòl, no hi ha consòl possible per a uns veïns que amb crits i udols demostraven com l’ànima se’ls anava travessant sense poder fer res per evitar-ho. Ens sentim afortunats del meravellós entorn on tenim la sort de viure. I ens agrada que el visitant d’arreu del territori s’hi aprope i el valore. Orgullosos, els mostrem les meravelles que estem pagats d’atresorar a les nostres contrades i que ara començaven a vestir-se de descocada primavera, per a mesclar els perfums suaus de romer i cepell florits i el de la incisiva prebella, amb l’aroma penetrant de la tarongina que eclosiona. Per això convé que alcem la veu, per a dir-los alt i clar als nostres gestors que estem cansats. Cansats de paraules orfes i gestos grandiloqüents davant dels mitjans de comunicació, per intentar tapar-se les vergonyes públicament. Vergonyes, per manca de voluntat mediambiental, d’adequada planificació, de pressupostos, per males gestions i per la dessídia absoluta demostrada cap a la qualitat de l’entorn, el territori i el paisatge. Ni tant sols per a complir amb les lleis forestals que de la mateixa administració emanen. Perquè convindria pensar que els fa vergonya, quan demostren voluntat d’embenar el malalt amb urgència, ni que siga davant un periode electoral imminent… I ahi si que els pica. I passarà el temps i amb ell, intentaran deixar gelar els ànims de la societat per a que tot continue igual. Fins la propera. Per això no volem transigir ni conformar-nos-en, convé continuar denunciant la inoperància i la incapacitat: el paisatge és un actiu massa important per als pobles d’interior com per a deixar que l’oblit caiga sobre el nostre territori com cendra polsosa…

S. Sapena GANDIA

L’home més vell de la Safor va morir “de vell, apagant-se a poc a poc”, segons la família

“Ha mort de vell, apagant-se a poc a poc”. Així va resumir un familiar els últims dies de Francisco Sastre Sendra, l’home que, abans d’ahir, era enterrat al cementiri de Villalonga després d’haver viscut, amb una salut envejable, ni més ni menys que 106 anys.
L’avi de la Safor va ser gairebé tota la seva vida el farmacèutic de Ròtova, una professió que va transmetre al seu fill, Francesc, ara titular d’aquest establiment a la mateixa localitat.
Francesc Sastre va néixer un 5 de abril de 1904 en Villalonga, de manera que, encara el dilluns passat, va poder celebrar juntament la seva dona, Amparo Ferrer, i la resta de la família, la seva particular festa del 106 aniversari. “Bufà les espelmes a la seva manera”, va narrar el seu fill Francesc, que durant molt de temps ha recopilat les vivències del seu pare a través de llargues converses, algunes d’elles gravades, amb la finalitat que una part de la memòria d’aquesta comarca no es perda.
Francesc Sastre Sendra era fill de Julio i Luzdivina, un matrimoni de Villalonga que va tenir sis fills, tots ells ja morts. Entre els seus oncles figura el general Onofre Sastre, que, entre altres aspectes, a finals del segle XIX va ser auditor en la guerra de Cuba, i un dels seus germans, també de nom Onofre, va ser alcalde de Villalonga durant molts anys. La família Sastre Sendra va ser, en general, molt longeva, però ningú va arribar als 106 anys de Francisco.
Després d’estudiar batxillerat a València, es va desplaçar a Madrid, on va cursar Farmàcia, professió a la qual va dedicar tota la seva vida. Després d’estar dos anys exercint a la localitat de Fuentidueña del Tajo (Madrid), va tornar a València i, el 1932, va obrir la farmàcia de Ròtova, localitat en la qual es va casar amb Amparo Ferrer, una paisana de Villalonga amb qui va tenir un únic fill.
Tot i jubilar-se l’any 1980, Francisco Sastre va mantenir sempre relació amb la farmàcia de Ròtova, gràcies, en bona mesura, que va ser el seu fill qui “va heretar” l’establiment. El seu fill Francesc narrava ahir a aquest diari que, paradoxes de la vida, tot i ser farmacèutic, mai va prendre més medicaments que una simple aspirina o algun suplement vitamínic. Aquesta envejable salut de ferro també li ha permès viure 106 anys sense haver estar ingressat mai en un hospital, i, com la majoria dels mortals, “sempre va tenir pànic als dentistes”.

Frederic Aparisi (1982) i Carlos Lecuona (1984), llicenciats en Història per la Universitat de València, han bussejat durant un any en l’arxiu i en la vida del professor Josep Camarena. Fruit d’eixes hores de treball és l’obra ‘L’arxiu d’un home i una època’ (La Xara Edicions). Este llibre continua en la línia de recuperar la història de la Safor, a través de biografies i la catalogació d’arxius, d’acord amb un conveni signat entre l’Arxiu Municipal de Gandia i la Universitat. El primer de la col·lecció, a càrrec de Jesús Alonso, es va dedicar a José Vicente Sáenz de Juano. Ara, tots dos rescaten la memòria de l’erudit Josep Camarena Mahiques (1904-2004), nascut a Llocnou i Fill Adoptiu de Gandia, el professor més emblemàtic que ha tingut la Safor als darrers cinquanta anys.

Josep Camacho_14/12/2009

L’Ajuntament de Gandia va adquirir l’any 1992 l’arxiu i la biblioteca llegats per Josep Camarena. ¿Què es pot trobar en este fons, que vostés divulguen ara?
—Frederic Aparisi (F.A.) D’una banda, hi ha un fons bibliogràfic amb llibres, separates i revistes, i un altre bloc més personal o de col·lecció, com ara cartes, postals, o diapositives. L’objectiu del llibre és facilitar l’accés als investigadors que s’apropen a l’obra i a la biblioteca de Camarena.

Per a Camarena, la Safor era “la comarca més definida”. ¿Fins a quin punt va estimular eixe sentiment d’identitat?
—F.A. Ja existia un sentiment saforenc de pertanyença, però a Camarena li devem la idea de col·lectivitat, de que el passat local és important, i digne de recordar. Gràcies a ell, molts investigadors posteriors faran de la Safor el seu àmbit d’estudi, a través del qual explicar fets històrics.
—Carlos Lecuona (C.L.) Ell deia que la muntanya més alta podia ser l’Himàlaia, però la més important era el Montdúver, perquè és la que tenim més a prop. A Gandia, Camarena sempre començava les classes amb alguna annècdota o succés local, per a extrapolar-ho després a un àmbit més global. Aplica una metodologia pedagògica que durant el franquisme es gastava poc.

L’any 1949, Camarena és capaç de llegir la seua tesi doctoral sobre Ferran d’Aragó i el compromís de Casp, tot i ser “un home de muntanya”, com li va confessar anys després a Ignasi Mora…
—F.A. Camarena era un gran coneixedor del passat i del territori local, però la historiografia rural en aquell moment no estava de moda. Als anys 50 s’estilava fer història política, i la tesi és fruit del seu temps. De totes maneres, divulgar la història local serà una de les seues darreres aportacions.

Hi ha un fet que marca totalment el seu futur, i és la tornada a Gandia l’any 1950, com a docent de l’Institut Laboral, l’actual IES Ausiàs March. ¿Per què Camarena renuncia d’eixa manera a la Universitat, i per tant a ser un historiador més brillant, o si més no amb major projecció?
—F.A. No va tindre massa opcions. Havia mort el seu mentor universitari, Manuel Dualde, el professor de lletres amb qui havia estudiat batxillerat a València. A més, al front del departament d’Història està el catedràtic Antonio Ubieto, que marca una línia ben diferent, i que no representava el seu modernisme historiogràfic. Josep Camarena va eixir-se’n de la Universitat per qüestions polítiques i per un enfrontament amb els mètodes de treball d’Ubieto.
D’altra banda, és cert que Gandia, als anys 50, era un corral cultural. Però si amb pocs mitjans, Camarena va fer a Gandia la tasca que va fer, podem suposar que amb els recursos que dóna la Universitat, Camarena podia haver sigut un gran historiador.

Joan Fuster li proposa escriure un volum de la ‘Història del País Valencià’ corresponent a l’Edat Mitjana, malgrat que Camarena declina l’oferta…
—F. A. Si Fuster li encomana col·laborar a la Història del País Valencià, és perquè el mateix Fuster és conscient que la novetat historiogràfica no està a la Universitat.

¿Com valoren la tasca que fa Camarena a Gandia des de l’Institut Laboral?
—C.L. Com a mestre, i després director del Institut Laboral –i de l’Institut Alfons el Vell–, donarà color a un món gris, al desert cultural que és la Gandia d’aquella època.
—F. A. L’avantatge de Camarena és que no està assoles, perquè a poc a poc va conformant-se un grup amb altres erudits com ara Joan Climent o Adelina Bataller.

S’ha dit que Camarena va ser ‘mestre de mestres’. ¿Hi estan d’acord?
—F. A. Alguns dels seus alumnes arribaren a ser mestres, però realment el que ell fa és sembrar la llavor per a la generació posterior dels 70 o 80; gent com Ignasi Mora, Josep Piera, Jesús Alonso, Àlvar Garcia, Isabel Morant, Néstor Novell, Ferran Garcia-Oliver… Tots els qui després conformaran el CEIC Alfons el Vell o fundaran la Universitat d’Estiu. Camarena és el nexe d’unió entre la seua generació ‘viuda’ i esta altra.
—C.L. Josep Camarena introdueix una metodologia pedagògica novedosa, però més que formar pensadors o historiadors, ell formava ciutadans lliures.

¿Quina ideologia tenia Camarena?
—C.L. No en tenim massa detalls per a respondre. Sabem que va militar a les Joventuts Socialistes del seu poble, però les abandonà quan començà la Guerra Civil, i després ja no es va comprometre més amb cap opció política. La seua viuda tan sols em va remarcar que era un demòcrata convençut.
—F.A. Un home de cultura i vida pública, a més funcionari, havia de cuidar molt les seues intervencions. Crec que com tota la seua generació que va viure la guerra, el que no volia era una altra guerra, ni implicar-se massa políticament. Es va caracteritzar per un modernisme historiogràfic i pel seu compromís amb la democràcia.

¿Quina faceta de Camarena destacarien més, la de docent o la d’investigador?
—F.A. La de docent, sense dubte. No estar a la Universitat, vulgues o no, li va apartar dels últims corrents i actualitzacions historiogràfiques. Bona part de les seues investigacions ja han estat superades per altres, però se li ha de reconéixer eixa tasca docent. Nosaltres al remat som fruit de Josep Camarena en tant que ens hem beneficiat de la seua biblioteca.

L’any 1995, Gandia el va nomenar Fill Adoptiu. Camarena hui té dos llibres i un DVD sobre la seua figura, una biblioteca comarcal i un col·legi que porta el seu nom. ¿És un reconeixement suficient?
—F.A. Trobe que sí, encara que mai es prou. M’agradaria afegir que hi ha llibres que convindria que el CEIC reeditara, com el d’Ignasi Mora, Josep Camarena i l’ocàs del món rural, o la Colección de Documentos para la Historia de Gandia y su comarca.

Font: Saforguia.

Durant alguns dies, un voltor ha romàs al campanar de Llocnou de Sant Jeroni, per a la sorpresa de tots els veïns i veïnes. Aquesta au és un exemplar jove, que podria haver-se desviat del seu rumb, desorientada. La dificultat d’accés al campanar de l’església, on s’ha instal·lat, i el fet que no tinga a l’abast menjar fan perillar la seua salut.

El passat divendres 21 d’agost els socis del Col·lectiu Vall de Vernissa celebraren una reunió de treball al nou espai de l’associació (a Llocnou de Sant Jeroni). En ell, es presentaren noves línies de treball, el material a disposició dels socis i es feu un intercanvi d’idees sobre les tasques que ha d’abordar el Col·lectiu.

A continuació, els socis i sòcies se sumaren a la resta de la població de Llocnou per a disfrutar d’una projecció de fotografies antigues, amb motiu del 400 aniversari del municipi.

Fotos: V. Faus

A la reunió, es presentaren les diferents àrees de què constarà el manual, s’explicà el seu funcionament i es repartí el treball de recollida d’idees i projectes que poden arribar a formar-ne part. El Col·lectiu està treballant perquè qualsevol persona o associació, així com els ajuntaments de la vall, puguen aportar o suggerir projectes, per tal de fer una “mena de full de ruta comú” dels cinc municipis que formen part del projecte d’ecomuseu.

Si voleu aportar les vostres idees, suggeriments o projectes, només heu d’escriure un correu electrònic a info@vernissaviu.org.